Fa un registre de la gent que passa per un cafè... perquè davant de l' Anonimat de les Grans Ciutats el personatge vol respectar tots els rostres humans i animals que han passat per allà. No es pot desaparèixer tant ràpid, no...
viernes, 31 de octubre de 2008
Darrera el vidre
Fa un registre de la gent que passa per un cafè... perquè davant de l' Anonimat de les Grans Ciutats el personatge vol respectar tots els rostres humans i animals que han passat per allà. No es pot desaparèixer tant ràpid, no...
domingo, 19 de octubre de 2008
Ella...Ell...
Pourvu que chacun était son propre historien,
il vivrait plus attentif et plus exigeant.
(Així fos que cadascú fos el seu historiador,
viuria més atent i més exigent)
Tout va bien. Jean-Luc Godard (1972)
martes, 29 de enero de 2008
Imperi
Obsessió? Potser si. Y demanar perdó, demanar perdó per ser un somiador.
Vides depressives, depressives llunes rient esotèricament a la llum de les estrelles.
“Ens tenen agafats pels collons”, em van dir. Mentrestant silenci... i dolor.
Dolor? Tu no saps que és el dolor.
Algú em toca el cabell: quan de temps...
Si soc jo. El noi experiment, el noi misteriós.
Tu, la noia - somni. Obsessió i mirades perdudes, perdudes amb degoteig musical.
La Marylin (no) em tira, em llança, em dispara, un petó des de la finestra
Però el ven se l’ endu, com s’ endu les coses que realment importen.
Nits brillants, bruixes amb paraules amenaçadores, ratpenats amb síndrome d’ Stendhal
Els intel·lectuals ballen al costat del foc. No hi senten, no es busquen, no es troben.
Tu i jo. Som el principi i el final d’ una cançó de Rock.
I sobreviure al mar dels naufragis, on cada vaixell navega a cops de terror.
Paral·lelament gats ebris d’ odi esperen el moment per matar d’ amor.
Amor afilat, afilat d’ historia melalcohòlica.
I la nostra historia, bategant al so d’ un “under the bridge”, va despertant.
Despertar... quan cínicament el sol ens mira, però no ens atura, bé... res ens pot aturar
Clavar els peus a terra per frenar el món? No.
Volar.
Volar.
Somiar, somiar en la immensitat del misteri.
I tu.
Vides depressives, depressives llunes rient esotèricament a la llum de les estrelles.
“Ens tenen agafats pels collons”, em van dir. Mentrestant silenci... i dolor.
Dolor? Tu no saps que és el dolor.
Algú em toca el cabell: quan de temps...
Si soc jo. El noi experiment, el noi misteriós.
Tu, la noia - somni. Obsessió i mirades perdudes, perdudes amb degoteig musical.
La Marylin (no) em tira, em llança, em dispara, un petó des de la finestra
Però el ven se l’ endu, com s’ endu les coses que realment importen.
Nits brillants, bruixes amb paraules amenaçadores, ratpenats amb síndrome d’ Stendhal
Els intel·lectuals ballen al costat del foc. No hi senten, no es busquen, no es troben.
Tu i jo. Som el principi i el final d’ una cançó de Rock.
I sobreviure al mar dels naufragis, on cada vaixell navega a cops de terror.
Paral·lelament gats ebris d’ odi esperen el moment per matar d’ amor.
Amor afilat, afilat d’ historia melalcohòlica.
I la nostra historia, bategant al so d’ un “under the bridge”, va despertant.
Despertar... quan cínicament el sol ens mira, però no ens atura, bé... res ens pot aturar
Clavar els peus a terra per frenar el món? No.
Volar.
Volar.
Somiar, somiar en la immensitat del misteri.
I tu.
P
P es desperta amb mal humor. El típic dels vint-i-dos anys, fastigós i melancòlic a la vegada que estúpid. Té ràpida solució: cançó dels Led Zep. Son els reis, diu P. Ho diu amb una cara realment estranya, molt i molt desfigurada. Es recull els cabells, massa llargs tot sigui dit, i es vesteix. Samarreta negre i texans. Serà que tinc alguna cosa mes, pensa P tot prenent-se el cafè (curt i fort, com a ell li agrada) i donant menjar al seu gat. El nom no importa. Però cal dir que és un gat... com dir-ho... que sembla un gos. Si, aquesta es l’ explicació, reflexiona P. I es queda tan tranquil, mirant per la finestra un avió que vola excessivament baix. Finalment, prepara la maleta.
Surt al carrer. Dia fred, molt fred. Decideix tornar a entrar a casa a agafar un jersei. Quan obra la porta, algú el toca per darrera. P, fa fred, que fas eixís, li diu. Es M, la veïna. Una dona gran, traumatitzada per un fet realment curiós, també macabra, també. El seu home va morir d’ accident de cotxe. Fins aquí normal (bé, normal no, pensa P), però el fet es que va xocar amb el cotxe de l’ home de l’ altre veïna, N, que viu al costat esquerre de la casa de P. Els dos senyors, A i B, van morir a l’ acte. Segurament van tenir temps de mirar-se i no comprendre res. Normal, conclou P, que hi feien tots dos per aquella carretera de Madrid, tan lluny de casa, i a la mateixa hora? Increïble, increïble i sublim. Ho diu en veu alta. Ja de camí cap a l’ universitat.
Facultat d’ història. 9 del matí. Historia de què? L saluda des de la porta. Especialment maca i eròtica. Va b recordar que són les 9 del matí. En fi... Li fa un peto. De cine, clar. P la mira. L també. P no compren com tots els somnis poden recaure en aquella noia que té al davant. Cabells suaus, vermells, ulls d’ un verd agressiu, violent fins i tot. P se li apropa a l’ orella, no em deixis mai, li diu. L somriu, l’ agafa de la mà i entren a classe.
Antropologia, sospira L tot assentant-se al costat de P, que en aquell moment esta pensant que podria passar si fes un crit gutural impressionant enmig d’ aquella colla d’ ovelles puritanes. Les reaccions podrien ser diverses, pensa P, inclús podria arribar a causar un infart al noi dutxat amb colònia que té al davant. En fi..., calma.
Arriba J, l’ antropòleg de la universitat. Barba i camisa vermella (serà blava, no et fot?) J és marxista radical, i no s’ en amaga, el cabronàs. P ho diu fluixet, suficient perquè L se’l miri amb cara de: “no te pases, buey”. A l’ altre costat té C, amic de P. Els uneix un escriptor chilè, infravalorat en vida. Mort, encara més.
Comença la classe enmig de badalls i ordenació dels materials de treball. Aquella ordenació cronològicament fastigosa, que et fa comprendre a on ets i a on no seràs. Això pensa P, tot mirant els gestos energètics de J, magistralment emocionat i implicat en que exposa als seus alumnes. A la mà porta l’ arma del crim: una ploma estilogràfica, màgnum del 45... No. Fora conyes, això es bastant seriós. Però mirat en perspectiva la successió de fets és d’ una bellesa extraordinària, recorda P.
L’ acció, dons, es la següent: J impartint la sessió impulsivament. A un metre té a un senyor gran. D’ aquests que es jubilen i van a la universitat a passar les penes, gens criticable, fins i tot és una bona decisió, havia reflexionant alguna vegada P. No cal dir el nom del senyor, simplement és la víctima. Els moviment enèrgics continuen, J sembla en estat de centrifugació. Qualsevol diria que si juga la vida, li diu a P el seu company C. P però, no si està fixant, només mira L. Com si contemplés un quadre del renaixement. La ploma estilogràfica continua a la mà de J, cosa difícil amb aquells moviments tan bruscs. El senyor gran es comença a espantar: sap que el desastre s’ acosta. Al mateix moment en què P deixa de mirar a L( tot pensant com se l’ estima) i dirigeix la seva mirada cap el professor, aquest, irromp amb un moviment d’ esgrima amb la ploma per davant. Ho fa al moment que diu: ara es el moment de la revolució!!.
A partir d’ aquí, l’ atmosfera és confusa. No es necessari explicar el que va passar, però val més que així sigui. La ploma revolucionaria s’ introdueix a l’ ull del senyor. Tot això, es clar, en càmera lenta. De cop, però, s’ atura la imatge. L amb la boca oberta, C diu: ostia, i P fa un gest amb al cap que es pot interpretar de diferents maneres. Llavors diu: la violència del marxisme radical. I com si parlés del seu gat, es queda tan tranquil. La seva frase rebota per les parets. Sort de L, que es mira a P. Seguidament, P compren: el fill de puta li acaba de clavar la ploma. Gairebé es una pregunta cap a L, que assenteix amb el cap.
Senyor cau a terra, sang, vermella com el cabell de L. El revolucionari es posa les mans al cap. Els seus ulls són dos satèl·lits en un mar de foscor. El noi de la colònia de davant crida: un crit a mig camí entre un camaleó ferit i una nina que et diu: “te quiero mucho”.La conclusió que segueix és al vostre gust. Però els desastres, desastres són. En tot cas, P s’ aixeca, mira a L i a C i els hi diu: ens veiem al bar. Necessito un cafè.
Surt al carrer. Dia fred, molt fred. Decideix tornar a entrar a casa a agafar un jersei. Quan obra la porta, algú el toca per darrera. P, fa fred, que fas eixís, li diu. Es M, la veïna. Una dona gran, traumatitzada per un fet realment curiós, també macabra, també. El seu home va morir d’ accident de cotxe. Fins aquí normal (bé, normal no, pensa P), però el fet es que va xocar amb el cotxe de l’ home de l’ altre veïna, N, que viu al costat esquerre de la casa de P. Els dos senyors, A i B, van morir a l’ acte. Segurament van tenir temps de mirar-se i no comprendre res. Normal, conclou P, que hi feien tots dos per aquella carretera de Madrid, tan lluny de casa, i a la mateixa hora? Increïble, increïble i sublim. Ho diu en veu alta. Ja de camí cap a l’ universitat.
Facultat d’ història. 9 del matí. Historia de què? L saluda des de la porta. Especialment maca i eròtica. Va b recordar que són les 9 del matí. En fi... Li fa un peto. De cine, clar. P la mira. L també. P no compren com tots els somnis poden recaure en aquella noia que té al davant. Cabells suaus, vermells, ulls d’ un verd agressiu, violent fins i tot. P se li apropa a l’ orella, no em deixis mai, li diu. L somriu, l’ agafa de la mà i entren a classe.
Antropologia, sospira L tot assentant-se al costat de P, que en aquell moment esta pensant que podria passar si fes un crit gutural impressionant enmig d’ aquella colla d’ ovelles puritanes. Les reaccions podrien ser diverses, pensa P, inclús podria arribar a causar un infart al noi dutxat amb colònia que té al davant. En fi..., calma.
Arriba J, l’ antropòleg de la universitat. Barba i camisa vermella (serà blava, no et fot?) J és marxista radical, i no s’ en amaga, el cabronàs. P ho diu fluixet, suficient perquè L se’l miri amb cara de: “no te pases, buey”. A l’ altre costat té C, amic de P. Els uneix un escriptor chilè, infravalorat en vida. Mort, encara més.
Comença la classe enmig de badalls i ordenació dels materials de treball. Aquella ordenació cronològicament fastigosa, que et fa comprendre a on ets i a on no seràs. Això pensa P, tot mirant els gestos energètics de J, magistralment emocionat i implicat en que exposa als seus alumnes. A la mà porta l’ arma del crim: una ploma estilogràfica, màgnum del 45... No. Fora conyes, això es bastant seriós. Però mirat en perspectiva la successió de fets és d’ una bellesa extraordinària, recorda P.
L’ acció, dons, es la següent: J impartint la sessió impulsivament. A un metre té a un senyor gran. D’ aquests que es jubilen i van a la universitat a passar les penes, gens criticable, fins i tot és una bona decisió, havia reflexionant alguna vegada P. No cal dir el nom del senyor, simplement és la víctima. Els moviment enèrgics continuen, J sembla en estat de centrifugació. Qualsevol diria que si juga la vida, li diu a P el seu company C. P però, no si està fixant, només mira L. Com si contemplés un quadre del renaixement. La ploma estilogràfica continua a la mà de J, cosa difícil amb aquells moviments tan bruscs. El senyor gran es comença a espantar: sap que el desastre s’ acosta. Al mateix moment en què P deixa de mirar a L( tot pensant com se l’ estima) i dirigeix la seva mirada cap el professor, aquest, irromp amb un moviment d’ esgrima amb la ploma per davant. Ho fa al moment que diu: ara es el moment de la revolució!!.
A partir d’ aquí, l’ atmosfera és confusa. No es necessari explicar el que va passar, però val més que així sigui. La ploma revolucionaria s’ introdueix a l’ ull del senyor. Tot això, es clar, en càmera lenta. De cop, però, s’ atura la imatge. L amb la boca oberta, C diu: ostia, i P fa un gest amb al cap que es pot interpretar de diferents maneres. Llavors diu: la violència del marxisme radical. I com si parlés del seu gat, es queda tan tranquil. La seva frase rebota per les parets. Sort de L, que es mira a P. Seguidament, P compren: el fill de puta li acaba de clavar la ploma. Gairebé es una pregunta cap a L, que assenteix amb el cap.
Senyor cau a terra, sang, vermella com el cabell de L. El revolucionari es posa les mans al cap. Els seus ulls són dos satèl·lits en un mar de foscor. El noi de la colònia de davant crida: un crit a mig camí entre un camaleó ferit i una nina que et diu: “te quiero mucho”.La conclusió que segueix és al vostre gust. Però els desastres, desastres són. En tot cas, P s’ aixeca, mira a L i a C i els hi diu: ens veiem al bar. Necessito un cafè.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)