Imperi

Obsessió? Potser si. Y demanar perdó, demanar perdó per ser un somiador.
Vides depressives, depressives llunes rient esotèricament a la llum de les estrelles.
“Ens tenen agafats pels collons”, em van dir. Mentrestant silenci... i dolor.
Dolor? Tu no saps que és el dolor.
Algú em toca el cabell: quan de temps...
Si soc jo. El noi experiment, el noi misteriós.
Tu, la noia - somni. Obsessió i mirades perdudes, perdudes amb degoteig musical.

La Marylin (no) em tira, em llança, em dispara, un petó des de la finestra
Però el ven se l’ endu, com s’ endu les coses que realment importen.
Nits brillants, bruixes amb paraules amenaçadores, ratpenats amb síndrome d’ Stendhal
Els intel·lectuals ballen al costat del foc. No hi senten, no es busquen, no es troben.
Tu i jo. Som el principi i el final d’ una cançó de Rock.

I sobreviure al mar dels naufragis, on cada vaixell navega a cops de terror.
Paral·lelament gats ebris d’ odi esperen el moment per matar d’ amor.
Amor afilat, afilat d’ historia melalcohòlica.
I la nostra historia, bategant al so d’ un “under the bridge”, va despertant.
Despertar... quan cínicament el sol ens mira, però no ens atura, bé... res ens pot aturar
Clavar els peus a terra per frenar el món? No.
Volar.
Volar.
Somiar, somiar en la immensitat del misteri.
I tu.